Aquest any 2009 ha estat molt productiu en tema de felicitacions nadalenques. he fet la de sempre, la de la empresa on treballa el meu pare, després he fet la dels amics que també la faig de tant en tant (ja sigui amb valferana rossa, morena, o una conya de muntatge amb fotos… sempre acaba sent una tia massissa, que mira, ja va bé), i aquest any amés, s’ha sumat la d’SpainErasmus, la empresa on estic fent pràctiques.
Com que això és un blog enfocat més que res a convertir-se en una espècie de book online de coses meves (amés de fricades que sempre se m’escapen), he pensat que puc penjar alguns exercicis més dels que vaig fer a la escola i així de pas refresco la memòria de com ho vaig fer i què pensava quan ho vaig fer.
Així començo per la nota teòrica de sempre, què és un logotip? Aquí els més espavilats em sortireu amb “homee, un logotipés el que és, un logotip” doncs no, no sou pas tan espavilats (ni, jo, que tampoc hi havia caigut fins que m’ho van explicar). De fet és més complicat del que sembla explicar el que és, així per sobre diré només que un logotip és el que reconeixem de certa marca, la imatge que ens ve al cap quan pensem amb ella i la identifiquem. N’hi pot haver de molts tipus, no cal que tingui tots una icona, ni tampoc una estructura determinada, hi ha variabilitat en això.
I ja que m’he posat pesat posaré els logotips que tenia per aquí perduts en el disc dur…
El del museu de la música;
Aquest em va resultar complicat, no només em va sorgir el repte de representar gràficament la música, cosa molt complicada, perquè la música és una cosa que no té forma física… Així que vaig optar per a mirar grafismes que es fan servir en l’escriptura de la música, però aquí em va sortir un altre problema… tots estan suadíssims! Una clau de sol? Una altra clau? Un pentagrama? Una nota? Una negre? Una corxera o una semifusa? Tots estan molt vistos ja i no té sentit donar a una marca un element que té un significat tan clar per a tothom… amés, que són signes amb una certa complexitat que no funcionen gairebé en aquest objectiu… Solució; anar a buscar les partitures de me germana (si, em va donar permís) i començar a mirar aquestes coses tan incomprensibles per a mi… i al cap d’una bona estona mirant ratlles amb taques… ho vaig trobar! Una cosa que no havia vist mai (i per tant tothom que té un nivell de música com el meu); un “calderón”.
No é perquè serveix un “calderón” (en català serà calderó? :S), però és una figura molt simple, un punt amb un “barret”, que podia donar joc, almenys si, resutava pregnant i d’alguna forma simpàtic i tot. Decidit doncs, vaig començar a fer proves de mida, posicions, jocs… colors també… i finalment em vaig decantar per aquest (si, i el meu professor també): Espero que us agradi a vosaltres, jo el trobo força maco…
Ja és que fa temps que no postejava, bé, 5 dies, però és que mira que sou impacients! Bé, per satisfer aquesta ànsia de cutrades meves doncs us ensenyaré una prova que vaig fer aquest estiu, és una prova si, la intenció era prendre nota de com fer-ho, com un esboç per agafar soltura de com gravar, muntar el video, accelerar-lo i posar-li música. La meva intenció inicial era una altra al principi. Volia fer alguna cosa més espectacular, amb més colors i de més magnitud, però al final es va acabar l’estiu i no ho vaig dur a termini. Falten varies coses per polir perquè quedés bé, com que estava gravat al sol hi anaven passant núvols, que anaven tapant de tant en tant la llum, en l’original hauria pogut treure’ls i un cop muntat i accelerat no es notarien pas… per la pròxima!
La meva intenció inicial era que els colors el desfer-se s’anessin barrejant (o no) donant resultats imprevisibles, sorprenents i sobretot agradables a la vista, crec que això ho he aconseguit, i veient el video final, m’ha fet molta gràcia les petites corrents de diferents colors que es generaven. Els diferents colors els vaig fer amb begudes diferents, cocacola, vi, fanta, tè, una mica de vi i all i oli! Que és el que li costa desfer-se i agafa aquesta consistència estranya al final.
La música és de Kyle Gabler i es titula Jelly. La vaig descobrir en un videjoc; world of goo i em va encantar! Si us interessa a la web de world of goo hi és per descarregar tota. Val la pena.
Sempre procuro buscar coses noves per a investigar i tenir resultats divertits, i sovint això ho provoca estar avorrit i tenir una càmera digital a les mans en aquest moment de mínima activitat lucrativa… i així he acabat… fotografiant mosques i insectes que es posaven a la finestra, al llum… El cas és que mai m’he plantejat fer fotografies a bestioles d’aquestes (artròpodes pels que es senten ofesos si els anomeno bitxos o cuques). Així que mirant mirant he trobat que sorprenentment, en tinc bastantes de fotos així, que sumades a les que he fet anant d’excursió acaba resultant que en tinc forces d’insectes varis i alguna aranya també, una aranya mona, ja sabeu que la meva càmera verdeta no fotografia a coses lletges!
Us explicaria com es fan les fotos així en una càmera compacte a mode d’un altre tutorial com l’últim que vaig fer… però la veritat és que no acabo d’entendre com és que unes surten i altres amb les mateixes circumstàncies no… obligant-me a tirar varies fotos iguals veient que per sorpresa meva… només 1 és viable. Suposo que després de tot les càmeres compactes tenen els seves manies també. Seguiré investigant!
L’altre dia quan vaig postejar un tema de fotografia nocturna amb la càmera compacta també vaig prometre que si es donava el cas faria un minitutorial per a explicar com tenir bons resultats (dintre de les possibilitats de cadascú).
Mirant i remirant el meu disc dur de treballs he trobat més cartells que vaig fer fa temps (o no tant, com a molt un any). Així que sense gaires miraments passo a explicar una mica de què anava cada cartell, perquè s’entengui.
El primer és del dia internacional de les famílies, el repte del cartell era que donés una imatge de família (que d’això és del que es tracta no?), i com sempre com més original sigui la idea millor. Com podeu veure vaig optar per la idea de les nines russes que s’obren i es posen una dins de l’altra; les matroskes, i pintant-la cada una com a membre de la família podia quedar bé… després més endavant vaig veure que la idea la havien tingut altres així que em vaig desanimar bastant. Per sort el professor que em controlava del projecte va ser bo i no m’ho va tenir molt en compte, això si, em va renyar perquè aprengués a documentar-me millor… aix!
M’agrada dibuixar i els videojocs… era qüestió de temps que algun dia em toqués fer sprites per animar-los no? Doncs si, vaig acabar fent-los! La història comença fa uns mesos quan un amic (ei santor!) havia de presentar el seu projecte de final de curs, i amb els seus companys de grup van decidir fer un videojoc estil RPG japonès clàssic. Com que el tema programació pura era complicada i no tenien molt de temps per a posar-se amb els personatges i escenaris em van demanar a veure si podia fer alguna coseta per ells. Mai abans havia fet un sprite, si que havia xafardejat els de Mugen i sprites de videojocs varis, però mai n’havia fet un jo… després de mirar com fer-los pixel per pixel i veure que perdia me´s temps que altra cosa, i que quedaven amb una resolució molt concreta i reduïda vaig optar pel classicisme més extrem: Dibuixar-los a ma! I un per un vaig aconseguir donar vida a un personatge. Tenia la seva gràcia, el resultat era bo i amés ho vaig passar molt bé fent-ho! pe`ro vaig trobar 2 problemes mentre ho feia, el primer evidentment era la matada i el temps just (no vaig planificar-me bé) el segon… la cara de la tia! És que en cada dibuix era una mica diferent, així que animada semblava que tingués un problema greu pobreta, caminava amb espasmes facials… la forma d’arreglar-ho va ser fàcil; “copiar y pegar” una cara que m’agradés en els altres cossos i ja està. I passo d’enrotllar-me més i ho acabo aquí.
A continuació en teniu més i amés animacions en gif.
Dissabte passat, aprofitant que no sabíem on caure morts, a una amiga i a mi (hi martha) ens va donar per anar a fer fotos de nit. Vam aconseguir una colla (de desertors veient el que van durar) i vam anar al parc de costat de casa a fer fotos de nit. La climatologia era complicada de suportar i al final ens vam quedar amb les ganes de més, però vaig aconseguir un parell de fotos mitjanament maques. No es va poder dur a la pràctica tot el que volíem fer, però la rasca que fotia i els comiats infinits que ens van obligar a quedar-nos quiets molta estona van fer que haguéssim de fugir a buscar un lloc calentó.
Les càmeres eren compactes, res de reflex (més voldríem), però no és problema, si es coneixen bé i es saben fer servir poden donar bastant de si i tenir donar molt bons resultats tot i les seves limitades possibilitats. Crec que faré un “minitutorial” d’això, perquè l’altre dia vaig veure amics al·lucinant de que es pogués fer una foto de nit i que quedés bé el paisatge “si el flash no arriba tant lluny”.
Suposo que ja ho haureu vist fa temps, però per si de cas us ho torno a ensenyar, es tracta dels cartells que vaig fer per a presentar-me al concurs del dia de la prevenció i la seguretat laboral. Les bases incloïen que fós mida A2 i emplafonat (és a dir amb un bon suport rígid de cartróploma), ja us podem imaginar la sablejada que va suposar fer això amb 5 cartells… Cada cartell tenia a veure amb un àmbit del món laboral que van escollir, la tècnica era totalment lliure, tan il·lustració com fotografies valien, així que aquest era el menor dels meus problemes…
Fer cartells m’agrada, és una proposta molt interessant, t’obliga a pensar molt en un llenguatge i la forma de fer-lo servir, la idea i com la faràs veure als vianants o oficinistes, així que repte és doble en aquest sentit; escollir bé una idea, que sigui original, atractiva i capti l’atenció i després, partint del que és un cartell en essència; un impacte visual que ens transmet informació o una idea molt ràpid, adequar-la perquè sigui així, arreglar-ho tot perquè d’una ullada entri i s’entengui.
Què comporta això? Doncs que no sempre la idea que tenim i la reolució s’entenguin bé, a vegades un llenguatge no funciona en un cartell, coses molt complicades donaran sensació de caos i no es veurà bé el missatge o la idea a transmetre, i encara que el format sigui molt gran, a la pràctica no ho resulta tant perquè s’ha de veure des de lluny. Així la complicació tot d’una esdevé molt més gran que fer un dibuixet que se’ns hagi passat pel cap i fer-ho gros.
I partint d’aquestes premises passo a penjar els 5 cartells que NO van guanyar. Com a nota curiosa vull dir que va guanyar algú de la meva escola, d’un curs menys i de la meva especialitat i trobo raro que no la conegués… um. La entrega dels cartells va ser apocalíptica, quan hi penso encara em tremolen les cames, vaig estar la nit anterior i el mateix dia comprovant que ho tingués tot, que no em deixés documentació…. El dia següent plovia! Els cartells estaven embolcallats amb un paper que els havia de protegir. Però clar, no per la pluja! Van arribar tous a la entrega, que no sabia exactament on era, vaig seguir unes noies amb paquets grans (matitzo que eren dels cartells xD) i així vaig arribar… només per comprovar que… m’havia deixat la documentació a casa! SHIT! Doncs ala, a trucar al pare que me la dictés, però com que estava ala feina em va donar la seva que no em servia… un caos de dia…
Si, m’he proposat un repte! A que molo? com que no? juuer … I com que no sóc home que li agradin les dones fàcils, ai… vull dir; els reptes i propostes senzilles! m’he proposat fer una cosa xunga xunga… o no tant, però per mi si (almenys en les meves habilitats actuals), i es tracta del següent; vaig fer una noia preciosa (buenu) en un dibuix, en un entorn molt bucòlic i ple de màgia per tot arreu… el repte és… podré representar aquest dibuix fent servir eines de 3D? De moment el modeld e la noia quasi el tinc fet…
Felicitacions de nadal
A continuació en teniu més i amés animacions en gif.
I aquí els renders…
