Primeres impressions: Zelda Spirit tracks

Posted by xiuacagafe on January 11, 2010

Una mica tard però ja el tinc, i m’he pogut fer un parell de masmorres ja, així que em crec en condicions de comentar-vos com estant sent les meves primeres impressions del joc. I us avanço que son molt bones, força més que el Phantom Hourglass tot i tenir un esquema semblant. El joc és intens, no dona gaires moments de descans ni per avorrir-se, i a sobre respira aire Zelda per a tot arreu, amb moltes referències a antics jocs i una història molt ben elaborada, amb personatges carismàtics a més no poder i situacions sorprenents…

The Legend of Zelda sempre ha estat una Saga amb molt de pes. Potser tant que cada nova aventura és durament observada, i cada nova innovació que s’aporta és mirada per totes bandes, inspeccionada, criticada, mastegada i comentada fins a l’avorriment. I és que quan una saga es fa tan i tant gran hi ha tants detractors com admiradors, i se n’espera tant d’ella que fins i tot els admiradors a vegades se’n senten decebuts fins i tot abans de jugar-hi.

No entraré en precedents, sinó que m’adentraré a parlar del que ha fet aquest títol tan criticat. El primer de tot, que sigui portàtil. Hi ha com una concepció errònia de que un Zelda portàtil és una espècie d’spin off. No és el cas, aquest Zelda al igual que el Phanton Hourglass és una seqüela directe del Wind Waker. Aquest però, 100 anys després, deixant-nos clar que finalment hi va haver sort en la cerca d’un nou lloc per establir Hyrule… això si, aquest lloc no era verge sinó que ja hi havia cultura, mites i un nou món ple de sorpreses que està resultant molt més fresc que no pas reincidir un cop en les històries de sempre que ja estaven més que tancades, confonent més encara als seguidors de la saga. Per tant, com podeu veure, argumentalment és un títol de pes, potser més encara que el Zelda:PH, i que aporta noves històries i matisos a la llegenda, mostrant-nos aquest nou reialme.

L’altra part pel que ha estat durament criticat és per ser una seqüela del Phantom Hourglass. No és estrany, era un joc magnífic, però com tots té els seus defectes, de fet Phantom Hourglass només en tenia un de sol, i era la masmorra central que acabava resultant pesada i tediosa… Tot i així la idea era molt bona; simplificava les altres masmorres per fer-les més ràpides i donàmiques, i amb tot alò obtingut en aquestes masmorres poder avançar més en aquesta central. La llàstima era el plantejament d’aquesta masmorra, que tenia un temps límit per a completar-la (ampliable, això si) però que s’havia de repetir tota cada vegada. En aquest cas, m’alegra comentar que s’ha arreglat el problema de la masmorra central, ja no és una gran masmorra, llarga i pesada amb temps limitat, sinó que està conformada per pisos amb enigmes diferents a cada un, un cop superat el primer pis, quan hi haguem de tornar, no caldrà que refem tot el primer, sinó que podrem seguir pujant fins al segon per entrar-hi directament. És com fer una amsmorra nova cada cop que entrem a la masmorra central ja que no cal que refem res que ja ens haguem passat. Per sort, tampoc hi ha temps limitat, podem anar amb calma.

Després d’haver vist que els 2 “errors” que provenien del jo anterior han estat solucionats amb èxit ens podem plantejar l’altre tema pel qual ha estat tan criticat; el tren. Un zelda amb tren?! OMG! Tranquils, a mi també em xocava, però no us preocupeu, argumentalment està molt ben explicat, i ofereix molta més diversió que no pas ser un observador d’un camí prefixat. Els trajectes no es fan aborrits, sinó que acaven sent una de les parts més disfrutables del joc, amb moltes coses a fer i tenir amb compte i la emoció de començar un viatge que ens durà a algun lloc fascinant. Està molt més ben solucionat que el tema de la barca del PH, que que abans en parlavem…

I entrant al joc en si, poc dolent tenim a dir. El control és el mateix que el PH, només amb l’stylus de la NDS, i al igual que ell, molt ben portat i genialment aplicat, es poden fer una multitud d’accions passant només l’stylus amunt i avall de la pantalla, sense que això simplifiqui o compliqui la jugabilitat. La música, com tot Zelda és un punt important, aquest no és menys, i té composicions molt bones, ja es nota en la magnífica presentació del joc i un remix d’aquesta ens acopanyarà al llarg dels trajectes en tren. No oblidarem la resta de la BSO que és igualment molt bona, amb composicions noves i un petit percentatge de composicions nostàlgiques per acompanyar certs moments que recorden a altres zeldas (només en clau d’homenatge als fans). L’argument és bo, té personatges molt interessants, que pel que sembla argumentalment donaran bastant de si. El nou rol de la princesa no només és molt interessant, sinó que la seva personalitat és molt divertida i adecuada, ens sorprendrà veure la iniciativa que té la jove monarca i com això xoca amb el fet que encara és una nena, que a més ha estat encara més reforçada com a disseny “cute”, plena d’expressions facials que l’aparten de la xuleria de la Tetra o altres Zeldas que eren més aviat pàmfiles.

Jugablement és bo, músicalment també, argumentalment sembla que promet molt i està ben portat (encara no me l’he passat), què més és un Zelda? Diversió i exploració, i això ho compleix de sobres , el tren ofereix molta diversió, hi ha moltes coses a fer mentre fem trajectes, i amés tindrem moltes parades on explorar escenaris amb puzles molt ben pensats. No ens trobarem mai llocs buits o que no tinguem res a fer-hi, sinó que tot està fet i pensat per una raó, i per si no fos prou també tenim la clàssica quest de buscar una col·lecció de coses repartida per tot el mapa.

Si parlem de masmorres ens trobarem que totes tenen puzzles originals. Tenen generalment una dificultat baixa, però en canvi la quantitat és molt me´s elevada que altres zeldas degut a que estarem quasi sempre alternant entre masmorres de món i la principal, així que la quantitat d’enigmes i la seva freqüència és constant. Això si, com tot Zelda, passarem els nostres moments encallats, sobretot a la hora d’entendre el significat d’alguna frase críptica per avançar o per a desxifrar el jeroglífic de torn en una masmorra (i per tant la clau per superar-la). És un zelda amb totes les d ela llei i sens dubte agradarà als fans i fins i tot a aquells fans que no els va agradar Phantom Hourglass…

Pròximament l’anàlisi completa, seguiu per aquí en els pròxims dies!