Anàlisi: Snoboard Riot (WiiWare)

Posted by xiuacagafe on January 11, 2010

El primer article d’iclancat en aquest recentment inagurat 2010 no és altra que un anàlisi, per cert, molt bon any a tots! Doncs el que deia, inaugurem l’any amb un anàlisi d’un joc per a WiiWare, Snowboard Riot. Un joc interessant amb els seus defectes, malgrat tot una proposta curiosa dins del catàleg de WiiWare que sempre està àvid de propostes arriscades i divertides. Però què tal és Snowboard Riot?

Com Sabeu soc un fanàtic de jocs com 1080º Snowboarding i el considero un dels jocs més especials per a mi. Tan jugablement, gràficament, modes, duració, músicalment és un joc superb. Però també tinc un altre joc fetitxe d’snowboard, i sense cap mena de dubte el plantejament d’aquest Snowboard Riot m’el recorda molt, parlo de Snowboard Kids. Un joc sortit per a la N64 amb un plantejament molt similar al Mario Kart però dut a les pistes nevades (o no tant nevades). I és que Snowboard Riot intenta agafar el millor dels 2 jocs, els gràfics del 1080º i les seves possibilitats de joc en acrobàcies (per exemple) i de l’Snowboard Kids el concepte jugable arcade i rotllo Mario Kart amb ítems i tal com feia l’snowboard kids, apostant per una cursa entre pocs corredors i un multiplayer molt potenciat, en aquest cas, a través del mode online i un mode a 2 jugadors a pantalla partida…

EL cas és que no ho acaba d’aconseguir… ni de bon tros, i això que la combinació prometia ser la canya…

Gràfics: 6.5
No estan gens malament. Escenaris grans, amb gran extensió de visió, amb forces detalls i sense cap baixada de framerate en cap moment. El joc és ràpid i en aquest aspecte resulta divertit i frenètic sense ser caòtic ni complicar al jugador. El modelat dels personatges és bo, es mouen fluidament i poden ser millorats visualment amb complements i vestits.
Per tant podem parlar d’un apartat gràfic bo i ja està, sense cap mena de pretensió, simplement de mostrar una cosa sòlida… però que queda una mica ensopida quan descobrim que els 4 escenaris del joc (si, només 4) son tots iguals, però amb recorreguts diferents, i fins i tot en algun moment compartim algun tram que a hem vist en algun altre circuit… Això genera part de la decepció del joc, i no és poca cosa.

Jugabilitat: 3
Em sap greu posar males notes però aquí s’ho mereix. El joc té mancances greus a la hora de jugar, i no és plan d’anar de bo per la vida quan tens la sensació que t’han clavat una punyalada per l’esquena en certs punts del joc. El control és bo, un cop acostumat a la inèrcia i físiques és fàcil quedar primer, si amés li sumem l’ús d’ítems i objectes tant per atacar com defensar-te ens trobem una jugabilitat directa, divertida i amb un punt d’estratègia a la hora de decidir si fer servir o no els ítems.

El problema arriba a la hora de posar-nos en competició i trobem coses com ítems que enlloc d’impactar contra el rival que tenim davant, passen de llarg per anar a vés a saber on… la gràcia és que son ítems autodirigits, que segueixen la estela del rival fins que se’l carreguen, i veure que van amb la trajectòria bona, fins al moment que enlloc de tocar-lo, passen de llarg… i se’t queda cara de WTF? doncs si: Un desastre veure com perdem una cursa perquè l’ítem fot el que li rota. També ens trobem que els enemics no fallen mai, i dona la sensació que més que ens hagin llançat alguna cosa, que aquesta apareix aleatòriament per tirar-nos… és una sensació meva, però no entenc ni d’on vé i qui la llença. Això si, a mesura que s’acosta un míssil cap a tu, el personatge t’avisa perquè tinguis temps de fer alguna cosa. de fet pots fer qualsevol cosa menys esquivar-ho, ja que sempre et tocaran, així que poc més a fer hi ha que resignar-se.

L’altre problema, i que aquest si que considero greu (el dels ítems mira, té un passe per part meva) és el de bugs de control, i segurament això serà el que farà que parem de jugar per a no tornar mai més… és desesperant! Ens trobarem en masses ocasions com la nostra planxa queda clavada al terra, com si la part de davant se li hagués clavat un clau i no podem avançar ni fer res més que girar partint d ela punta de la taula d’eix (per si no ho visualitzeu, la cosa seria com el moviment d’una agulla de rellotge). I la duració de la encallada pot ser variable, generalment pot ser de uns pocs segons (prous com per fer-te perdre totes les posicions), com de varis minuts, i veure com tothom t¡ha doblat i ha arribat a la meta i tu encara estàs lluitant contra una força magnètica desconeguda i indestructible…
Aquest problema sorgeix generalment quan fas un salt just per arribar al transportador més ràpid (no hi ha “telesilla”), i no només no arribes més ràpid sinó que literalment no arribaràs. Saltar en trams concrets en aquest joc equival a suicidar-se i repetir la cursa. Una pena.

Música: 6
Es deixa escoltar, però pot ser cansant… els FXs correctes.

Duració: 6
Potser de les poques coses bones que té el joc (si tens paciència), les 4 curses no donen més que una tarda, però té mode a 2 jugadors a pantalla partida força distret que pot donar alguna alegria, i amés ens ofereix un mode online que si trobem algú amb qui jugar pot ser interessant i tot… falta que hi hagi algú que li agradi el joc que és el més complicat de tot…

Total: 5.37
Veredicte: Un joc que partint de molt bones idees i fonts d’inspiració (mariokart, snowboard kids, grans jocs d’snow…) es queda en un projecte curt, fet sense ganes ni inspiració que necessita varies coses per a ser bo i valdre la pena: més circuits amb més ambientacions diferents, millor testeig a tots els nivells per evitar bugs estúpids, un ús coherent dels ítems i sobretot, més modes de joc que allarguin la vida sense fer-se pesat…