Avatar

Posted by xiuacagafe on December 20, 2009

Cada any hi ha moltes pel·lícules, i moltes són bones, moltíssimes són normaletes, i la gran majoria són oblidables. Tot i així sempre n’hi ah que resulten excel·lents, i rarament a vegades n’apareixen algunes que d’alguna forma t’absorveixen i aconsegueixen fer que et creguis allò que estàs veient per més inversemblant que sigui, pelis que per la seva estructura narrativa, posada en escena et capturen i et fan veure i sentir el que volen que visquis. De llargmetratges així n’hi ha pocs, i fins i tot m’arriscaria a dir que es veuen en comptades ocasions cada bastants anys. Així és Avatar, una pel·lícula especial, encantadora, sorprenent, calculada al mil·límetre, en que tot està perfectament pensat i encaixat de manera que no hi ha res que desentoni amb cap altre element i hi veiem una integració total entre argument, actors, efectes especials, narració i la forma de transmetre-ho. I és que em va sorprendre que en acabar la gent es va posar a aplaudir, és una cosa que només havia vist 1 vegada, i va ser en batman: the dark knight per homenatjar el fabulós paper del tristament difunt Heath Ledger… Per tant, ens trobem amb una cosa molt especial i val la pena veure-la i parlar-ne amb calma.

Què és el que fa especial Avatar? Doncs primer de tot la bestial campanya que s’ha muntat, la expectació pel que vindria d’aquesta peli ha estat molt gran, es van prometre efectes especials sorprenents i el trailer va impactar bastant per aquest motiu, tot semblava que fos el que prometia. Però el cas és que no només és el que es veu en el trailer, sinó que és molt més. Avatar és una pel·lícula llarga, i el que a principi sembla que serà una pel·lícula d’acció es converteix en una altra cosa. És cert que hi ha acció, però només ocupa una quarta part del que dura la peli. I doncs… què tenim en tota l’altra part d ela pel·lícula? Doncs com he dit abans tot és molt costumista, i generalment serveix de recurs i d’estructura narrativa perquè ens anem ficant dins de la història i ens anem sentint part d’aquest món.

Un dels punts pels que més ha cridat l’atenció de la pel·lícula és el tema d’efectes especials, i no és per menys. La forma de fer-los i de interactuar amb els actors reals és brillant, i ho fan amb una naturalitat sorprenent. No sembla que siguin renders o efectes especials, sinó que aconsegueixen fer-nos creure que són reals, tan per l’excel·lent, potser al principi detectes el que és un efecte especial o un personatge fet per ordinador perquè són dissenys diferents del que seria un ésser humà, però un cop avanci la pel·lícula, i es acostumem a aquests nous éssers, ens creurem realment que estan allà amb els actors, actuant amb ells, que es toquen, que existeixen…

No només els éssers Navi estan fets així, tots els éssers del planeta Pandora igual, els entorns, la més mínima herba que hi hagi, ha estat creada amb una cura bestial, i els afectes que s’hi produeixen amb l’entorn genera un món creïble, no sembla pas una peli generada per ordinador més, sinó que dona la sensació que s’han desplaçat a un altre món a gravar els exteriors. També reben un bon tractament els efectes especials de l’entorn humà, robots, màquines, helicòpters, semblen sortits de Terminator, els reconeixerem fàcilment arribats al moment, i suposo que Cameron ho ah fet expressament com a detall als fans de la seva saga més carismàtica que veuran en aquests punts un motiu més d’alegria i bon fer amb aquestes escenes…

Parlem una mica de la història, l’argument no és que sigui molt potent, de fet no és que tingui girs dramàtics ni que sigui complicat. L’argument és com ha de ser en una bona peli, senzill però ben portat, i el pes argumental recau en la multitud de personatges que hi intervenen, cadascun amb el seu rol, i la seva personalitat que aporten el petit gra de sorra en els moments que l’han d’aportar, és a dir que tenen el protagonisme just i serveixen un cop més per a ensenyar-nos com funciona aquest món en que es desenvolupa Avatar. No són personatges fets a l’atzar, ni tampoc per omplir o desenvolupar el protagonista principal gràcies a diàlegs absurds que tenen amb ells, sinó que tenen la funció de fer-nos entendre el món aquest tan desconegut que se’ns ha plantejat i les seves intervencions (positives, negatives o les que siguin) serveixen per a tenir una millor comprensió del que està passant. És com si tot plegat es tractés d’un gran trencaclosques que encaixi i en fer-ho transmeti a l’espectador tot un cúmul de sensacions.

EL que sorprèn molt, com ja he esmentat abans i ara aprofundiré, és la narració. La pel·lícula de moca en mica et va entrant, potser al principi sembla que no et crearà cap mena de sensació, però ella va entrant, et va posant proves, i detalls, que et fan preocupar, ratllar, somriure, patir… i en aquets moment comences a veure que et sents part del que estàs veient. El tipus de relacions que s’estableixen aconsegueixen capturar-te. No és la mateixa relació la que tindrà el protagonista amb la Navi guia, que la que tindrà amb la resta de població Navi, o la que tindrà amb el seu cap Militar o la seva “jefa” científica. Fins i tot les rel3lacions entre humans i navis són elaborades, i perfectament recreades. Al llarg de les quasi 3 hores que dura, veurem i entendrem la cultura Navi i com entén el concepte de l’entorn on viu, i la evolució de els relacions que hem dit evolucionaran molt, canviaran parers, se’n reafirmaran d’altres, personatges que no s’entenien passaran a comprendre’s… Argumentalment ja he dit que no és que sigui res de l’altre món, però aquests detalls i els personatges tots ells entranyables, ben pensats i molt ben portats fa que sembli que dins d’un argument general poc potent hi hagi una multitud de petits arguments molt més elaborats que junts fan que aquest argument més important segueixi endavant.

Podria estar hores i hores parlant d’Avatar, la seva posada en escena és impressionant i el fet d’estar pensada des d’un principi per les 3D amb ulleres, et dona sensacions molt diferents respectes les altres pelis en 3D que aquest efecte només és un afegit i un reclam (estúpid) publicitari. Aquí s’aconsegueix per primer cop jugar amb els plans, partícules i punts de vista ja pensats des d’un principi per a ser vistos amb aquesta tecnologia.
Tot això, fa que sigui una pel·lícula especial, que no decebrà a ningú que la vagi a veure, i és que malgrat que el cine és car de per si, que veure’l en 3D ho és més encara, quan surts tens ganes de tornar-hi un altre dia, no et dona la sensació ni que has perdut el temps ni que has llençat els diners. Si no tot el contrari, que per un cop, el terme diners no importa al costat d’una producció com aquesta… i que només de pensar que pot sortir un DVD amb versió estesa on podem aprofundir més encara en aquest món meravellós em va emocionar.

EN fi, per rematar aquesta minicrítica, que com veieu he intentat per tots els mitjans de no ficar spoilers ni revelar res de la trama (espero haver-ho aconseguit). Ho he fet perquè val la pena anar-la a veure amb la ment “verge” sense haver estar contaminats per desenes de reviews, crítiques, trailers, screeners de merda, que quan finalment veus la peli… ja has vist la meitat, no et sorprèn res i acabes pensant que és més dolenta del que és.

La recomano al 100% no sé si agradarà a tothom, però el que és a mi… m’ha deixat totalment enamorat, i estic segur que a la majoria d ela gent també.