Nostalgia sònica

Posted by xiuacagafe on December 16, 2009

Hi ha un tema que m’està rondant pel cap des que vaig anar al saló del Manga passat, i és que tot d’una hem passat de tenir les últimes novetats com a coses importants i temes que atreien principalment a la gent a passar a compartir pla amb velles glòries. I no és pas perquè Naruto, Nleach i altres mangues que mouen masses hagin passat d’actualitat a velles glòries, sinó perquè comercialment ara les antiguitats suposen un gran alicient. I perquè? Doncs la cosa si passa pel tema comercial quasi sempre és perquè dona peles i per tant hi ha demanda… I qui vol una sèrie “mal” dibuixada en manga i “mal” animada en l’anime? Els que han crescut amb ella i realment la han viscut com una cosa actual en el seu temps i els ha marcat.

És curiós que després de que els salons del manga visquéssin un descens de mitjana d’edat ara de sobte es fixin en la generació de Bola de Drac, Arale, Músculman, Ranma, Capità Harlock, fins i tot còmics del Zelda Ocarina of Time que no han estat editats en 10 anys aquí ara surten. Doncs el principal motiu d’aquest fet és que la gent es mou per modes. Fa anys vam veure com el saló del manga s’omplia de “friquis” enamorats de la idea de ser diferents, ser friqui perquè mola i ja està, i omplien en massa el saló, consumien toooot el que s’oferia de manga, perjudicant als seguidors de manga de veritat on de sobte vam veure que els preus es disparaven i amés s’omplien les estanteries de subproductes de molt mala qualitat per satisfer a aquesta falera estúpida de tenir més i més material japonès. Però aquesta mateixa horda de “crius” que sense motiu aparent van decidir que el manga i l’anime és el millor del món, ara se n’han cansat, i qui ha quedat? Doncs otakus d’aquests que els agradava de veritat com sempre passa, i sorprenentment, els que érem abans! Si, els de sempre hem acabat al mateix punt on vam sortir… al igual que l’ordre natural de les coses, agraden sèries noves i valorem per sobre tot les antigues amb que vam créixer, i curiosament aquest factor nostàlgia és el que ara les editorials volen esprémer… ja que el record és el millor reclam! Així veiem remakes, versions remasteritzades, sèries paral·leles, reedicions, noves versions… No us sona això d’alguna cosa en el món dels videojocs?

Si, en Sonic, l’eriçó blau que va ser una icona del bon fer d’una companyia que competia al màxim nivell amb Nintendo i buscava originalitat i alternatives al mateix temps. En Sonic va ser un dels màxims exponents i va marcar profundament a uns jugadors que van començar a apreciar la diversió instantènia dels jocs arcade més que l’elaborat sistema de buscar i explorar móns dels jocs de Nintendo, més pausats, però no per això menys divertit, simplement diferents. Ara els coses han canviat, Sega ja no té aquest esperit de lluita que tenia abans, ni aquest afany de superació que la caracteritzava durant la època que competia amb Nintendo. Ara és una empresa i ha descobert una cosa: la nostàlgia ven! Deixant de banda el típic debat de la qualitat del Sonic d’avui en dia, la veritat és que no satisfà tant com feia a la seva època amb consola pròpia. I estranyament tot i ser criticadíssims tant per crític com pels fans més afèrrims, sempre aconsegueix tenir molt bones ventes.

En els fòrums sempre es sent el mateix, “que si en Sonic ja no és el que era” i “que el deixin morir en pau”. És veritat en Sonic ja no és el que era, han passat anys des que era un mite, però està en més bona forma que mai? L’han de deixar morir? No, i sobretot quan mirant qui es queixa tant són jugadors de la època daurada de Sega, que tot i posar a parir cada un dels jocs en que surt, l’acaben comprant per recordar les aventures de la seva època d’infància. I si és cert que el principal motiu que no trobin bons els jocs d’avui en dia de’n Sonic és perquè aquesta nostàlgia és massa forta com per acceptar-los, també és cert que és el principal motiu de que es vengui tan bé.

La nostàlgia és un element que ha resultat important en jocs com l’Smash bros Brawl, on el fet de poder veure lluitar en Mario i en Sonic ens fa recordar les memorables discusions de quin dels dos era millor de fa tants anys amb els amics, discusions que si que sentiem profundament i en gaudiem, discusions entre amics, que acabaven a casa d’un dels 2 jugant per veue qui tenia raó i passan-t’ho bé tots plegats, Nintenderos i Segueros… El mateix passa amb el crossover esportiu (mario i sonic als jocs olímpics i als jocs olímpics d’hivern) on els personatges i universos, escenaris i elements característics es troben per a atraure principalment qui va viure aquests universos de forma més especial…

I si ens posem a la actualitat veiem que Sega està creant una involució del seu personatge, el seu disseny va començar sent un personatge molt “cartoon” gordet, amb somriure agradable i ulls grossos, negres i innocents, posteriorment es va convertir en una espècie de xuloputes amb les came sllargues, ulleres de sol, mirada d eperdonavides i acudits dolents per atraure a un tipus de jugador que buscava coses que moléssin… però la tendència s’ha invertit, en Sonic a cada joc és menys estilitzat, recorda més al primer, i per si no fós prou estan intentant tornar en cada joc a la essencia, una essència que després de tant de temps no troben, i frustrats ho han solucionat de forma contundent: tornant directament als origens i fer un joc per consoles domèstiques bidimensional… no sé si aconseguirà captivar tant com van fer els originals, però el que és segur és que tant fans del Sonic, Segueros, com de les 2D o fans del retro… el compraran. És com un combo nostàlgic ben pensat per arrasar. Se’n sortirà bé?