Anàlisi: New Super Mario Bros Wii

Posted by xiuacagafe on December 11, 2009

Super Mario ha tornat! Això sempre és motiu d’alegria, però aquest cop ho ha fet un altre cop agafat de la ma de les 2D, una cosa que no passava en una consola domèstica des del 1995 amb el Yoshi’s Island, i si ens posem molt puristes i no considerem el Yoshi’s Island com un Mario de veritat des del 1991… Com veieu fa una colla d’anys; 18 concretament! Hauria de ser una cosa per celebrar, però malgrat tot, el seu anunci va ser molt qüestionat i fins i tot marginat descaradament… No és per menys, la presentació va ser poc impressionant, i veure la Cammie morint amb el primer Gomba (un enemic sense IA que només camina en línia recta i només et pot matar colissionant amb tu a la seva velocitat de vaca reumàtica amb embaràs quàdruple) del joc en directe és una cosa que ja ha passat a la història dels videojocs… No només aquest mal efecte d’entrada on veiem 4 jugadors jugant sense veure molt bé què passava al joc, juntament que poc després es van presentar bèsties del calibre Mario Galaxy 2 i Metroid other M i la promesa d’un nou zelda van fer que aquest mario quedés durant molts mesos vist com un producte inferior que tirava de la llicència Mario sense pena ni glòria per aprofitar les bestials ventes del New Super Mario Bros de la NDS…

I el temps va passar…

Sense tenir notícies dels altres jocs que passaven al 2010 i veient que el New Super Mario Bros seria el joc més potent de Nintendo per a la campanya Nadalenca d’aquest any és evident que seria un joc molt venut. Però va començar a prendre força com a joc bo de veritat quan grans jocs que havien de sortir durant els festes van ser atrassats dos mesos evitant sortir per Nadal… una bojeria no? Quina por podrien tenir Silent Hill o l’esperat Red Steel2 per no sortir per una data crucial? Doncs amb això de mica en mica es va començar a veure el New Super Mario bros com una cosa més potent del que esperàvem des d’un principi. Amb el temps pocs videos s’han anat veient que desvetllessin res del joc, sent el més important un video que s’ensenyava el mateix que el trailer de l’E3 passat però on els gràfics havien tingut un important impuls, tant en detalls com en quantitat d’elements en pantalla. Tot i així encara hi havia dubtes, la ombra del New Super Mario Bros de la NDS és allargada i no va deixar massa bon gust de boca, amés, per la promoció que se li ha fet sembla que el principal mode de joc sigui el multijugador cosa que acostumats com estem avui en dia que pocs jocs ofereixen el màxim de si tant per un com per molts jugadors resultant un desastre en la forma per la qual o ha estat pensada…), generava dubtes de si el mode d’un jugador valdria la pena o seria una versió light i poc inspirada del que acostuma a ser un mario…

El joc acaba de sortir i aviat ha demostrat que tots els dubtes eren infundats, és un bon joc, i s’ha endut notes molt altes a totes les publicacions, online i no online, resultant al final un dels jocs més potents de la campanya nadalenca, cosa que a molts els ha suposat un trauma que un joc bidimensional pugui ser tan important en notes i ventes, però mira, les coses com són, hi ha merda a tot arreu, 2D i 3D, i el mateix per els coses bones, i si un joc 2D arriba a límits de qualitat i cura malaltissos, és normal que es converteixi en un joc dels més potents de l’any.

Deixant de banda el tema de la qualitat i cura per tots els aspectes, el joc també ha entrat en polèmica quan ha obtingut la nota màxima a famitsu; un 40/40. La nota d’aquesta revista és donada per 4 redactors que poden posar des d’un 0 a un 10, sent la suma maxima 40 punts entre ells… Així que si als 4 els ha agradat molt és possible treure la nota llegendària. Ara bé, també hem de ser sincers que la nota màxima s’ha de donar a jocs que signifiquin alguna cosa per la indústria, un d’aquells jocs que generin impacte i seguidors en l’estil i que sigui reconegut com un títol especial. És a dir, aquest joc no és especial? Si, ho es i molt, però és un joc fet i pensat pels fans del Mario, agafant detalls i el millor dels 3 jocs més bons de la amscota de Nintendo i afegint-li moltes coses noves que no es podrien aconseguir en cap d’ells ni en cap plataforma de la generació actual en termes de jugabilitat.

És per això que no crec que la nota màxima sigui vàlida en aquest joc, no ha significat el mateix que va significar el mario64 (que no va aconseguir la nota tampoc) o l’ocarina of time per a la indústria o els jugadors per exemple. Però també és cert que és possible que un joc que no ofereixi res d’extraordinari arribi a un gran nivell de perfecció en el seu camp que es mereixi la nota, com és el cas de Smash bros brawl, MGS4 o el recent Bayoneta, que són jocs molt bons però ofereixen el mateix que ja hem vist milers de cops però perfeccionat al límit. Si seguim aquest criteri llabors si, es mereix la nota… No entraré en generar polèmica sobre qui es mereix o no una nota ni els motius, el que si que sé és que no és una nota posada sense reflexió i que ha servit perquè el joc fós près com una cosa seriosa… i és que és bo, molt bo.

Què té que el faci especial?

New Super Mario Bros és un regal pels seguidors més veterans del personatge, fuig de qualsevol intent de simplificar el joc per a adaptar-lo a la gran massa de nous jugadors. I el que fa és plantar un joc de gran dificultat que enganxarà als amants dels reptes… i pels nous jugadors hi ha una guia integrada al joc que et mostrarà la forma de passar-te una certa fase que resulta complicada. Tot i que no és obligatori seguir aquesta guia, si que és obligatori morir varies vegades en un escenari perquè se’ns obri la opció de veure la guia per aquest nivell. Una idea molt bona.

Hi ha varis jocs que són considerats marios especials, molt més bons que la resta i que són considerats els millors exponents del gènere. En aquest joc s’ha recuperat elements d’aquests Marios per tal d’oferir varietat i reptes constantment:

Super Mario bros: D’aquest joc tindrem la estructura dels nivells, amb la bandera final que ens farà obtenir punts depenent de la alçada en que la agafem. Molts dolents carismàtics que ja ens han acompanyat al llarg de tants títols… Les fases aquàtiques són molt semblants en forma i estructura (i dificultat) a les d’aquest joc.

Super Mario Bros 3: Més enemics mítics s’unien a la tercera part del joc, als koopa troopa de sempre i goombas ens trobem flames que saltaven i havíem d’esquivar, goombas voladors, minigombas, dry bones (que ara es diu huesitos), Twomps… També hereda d’aquest joc la forma d’amagar segrets en escenaris, jugant amb el que es veu i el que no per l’scroll del moment. I per acabar la forma del mapejat també n’està fortament inspirada, obtenint un mapa variat, viu i ple de coses fugint del mal inspirat mapa del New mario de la NDS. Aquí al igual que el super mario bros 3 tindrem enemics recorrent el mapa, que si ens els trobem hi haurem de lluitar obtenint ítems en aconseguir-ho.

I.., Els koopalings! No només han tornat tots ens enemics apareguts en tots els jocs del mario, també ressuciten els altres 7 fills de’n Bowser que s’ajunten al Bowser Jr. Per dur a terme un pla malèfic (i amb bon humor).

Super Mario bros 3 és el joc més estimat i considerat un dels millors marios (per mi el millor) així que si el joc segueix la estela serà bo segur… I ho és.

Havent presentat el joc com es mereix toca tractar-lo com és costum, analitzant i mirant amb lupa cadascun dels seus apartats corresponents, a veure què ens h trobem…

Gràfics: 7.5
Si, gràficament el joc és poc espectacular, però tot i així sense tenir el, tícpic en els nostres dies, embutiment d’efectes sense sentit que estem tan necessitats de tenir, resulta gràficament molt agradable a la vista. És fàcil d’entendre el que tenim en pantalla, la quantitat d’elements poligonals és bastant elevada, els enemics tenen un modelat molt bo, els protagonistes com el mario també, els escenaris estan plens d’arbres i muntanyes en la llunyania que tot i veure’s de forma semblant als jocs 2D també resulten molt ben modelats, i les textures de tots ells son bones i ben cuidades. Tot i així l’aspecte gràfic està lluny de bèsties potents com metroid mrime 3, mario galaxy i altres de la mateixa companyia, però se li perdona perquè tampoc ho necessita, i un sobrecarregament d’efectes i textures podria resultar contraproduent de cara la jugabilitat. Això si, no penseu que el joc és gràficament trist, perquè no és així, tenim molts efectes interessants, i fins i tot de llum que il·lumina a en Mario, enemics i decorat com la lava dels castells. Efectes ondulants de calor en el desert i fins i tot bastantes coses en bump mapping en l’escenari.

Així per tant, podem dir, que l’aspecte gràfic ve condicionat per oferir una jugabilitat concreta, que sigui tot fàcil d’identificar, de preveure, que no hi hagi confusions ni morts estúpides per confondre una part del decorat amb un de l’escenari. Cosa que seria perfectament normal tenint en compte la velocitat que pot agafar el joc i més si li sumem el mode per 4 jugadors en que els zooms de la càmara poden ser rapidíssims i deixar-nos amb uns personatges minúsculs.

Música-So: 8.5
Tenim moltes melodies per gaudir, bastantes d’elles són remixos de melodies famoses dels marios 2D mentre que els noves segueixen donant la talla amb un nivell molt alt a nivell compositiu. No ens enganyem, no és una OST com la del Mario Galaxy (allò és directament una obra mestra en aquest i altres sentits), però si que resulta molt impressionant veure com despre´s de tants anys les alegres melodies del joc se’ns tornen a enganxar i les acabarem cantant sense donar-nos compte. Senyal inequívoca que s’ha fet una molt bona feina en aquest aspecte.

El punt nostàlgic també té un factor important a veure. Les melodies remixades dels marios antics ens faran emocionar de la mateixa forma que ens van impressionar fa més de 10 anys. Tot l’aspecte sonor del joc ha estat pensat per a oferir tant qualitat i varietat pels nous Nintenderos, com per oferir una Banda Sonora que agradi, faci emocionar pels antics temes arreglats i sorprengui pels nous als jugadors més veterans.

Al igual que hem pogut veure amb l’apartat gràfic el sonor ha estat pensat amb molta cura i realment funciona el plantejament que se n’ha fet. És potser un dels apartats que més agradarà.

Jugabilitat: 10
Com tots els jocs de Nintendo, la jugabilitat està cuidada de forma obsessiva i és imepcable. Aquest Mario no és menys, ja he comentat que l’aspecte gràfic està condicionat per oferir més bona jugabilitat, i ara a la hora de parlar del control i disseny d’escenaris tornaré a incidir en aquesta cura extrema.

Els controls són precisos, responen perfectament, amés, l’ús del wiimote ha estat molt ben pensat i resultaria impossible jugar a aquest joc en qualsevol altre mando ja que el control de moviment és imprescindible. Hi ha seccions on tenim control sobre la inclinació de la plataforma, en aquests casos haver de córrer amunt i aball, esquivant i matant enemics al mateix temps que controlem la inclinació de la plataforma per arribar a zones secretes o a ítems a diferents alçades resulta molt divertit. Sempre s’ha criticat la forma de controlar molts jocs de la Wii per a no ser res més que substituir botons per moviments, en quets cas el control ofereix realment una altra via de control, ja que en un pad normal tenim una ma per la creueta o joystick i en l’altra tenim els dits apunt pels botons de salt o atacar, i si volgéssim moure la plataforma o alterar algun altre element hauriem de fer servir el joystick dret i deixar anar els botons… per tant moririem sense remei… Aquest ús del Wiimote es fa servir per moltes situacions força variades que sempre ens faran demostrar el nostre nivell de coordinació i suposen tot un repte.

Els escenaris estan fets per tal que el jugador aprengui, mostrant petits reptes en forma de monedes col·locades estratègicament o obstacles pensats per tal que el jugador aprengui a fer un determinat moviment o superar un repte que es presentarà més endavant i amés s’anirà complicant i tornant més i més complex.

Ens trobem que en el joc, el control i disseny d’escenaris van agafats de la ma constantment, donant a lloc una jugabilitat que partint de punts simples com serien saltar, fer triple salt, rebotar contra les parets o fer ús de uns quants ítems, ens ofereix una varietat de situacions sorprenent, on cada nivell hi ha elements que ens faran trencar el cap per superar els reptes que se’ns presenten tot fent servir les mateixes possibilitats d’acció. És aquesta la característics jugabilitat dels jocs de’n mario, tot calculat, pensat i on es nota la imaginació i la cura pel detall i les situacions en cada punt del joc.

Això és el que precisament fa que el joc sigui tan adictiu, és divertit sense haver de maquillar-se, comences a jugar i quedes enganxat. Resulta reptant, difícil, però al amteix temps no és frustrant i et pica per tornar-ho a intentar una vegada i una altra. I si, tal com he dit, el joc és difícil, morir varies vegades en un mateix punt és una cosa habitual en el joc, i resulta sorprenent que no frustri gens, però això ho aconsegueix el fabulós disseny del joc, si una cosa no funciona sempre se’n pot provar una altra, si hi ha un obstacle molt complicat es pot buscar una altra forma d’abordar-lo, o sortir del nivell equipar un dels ítems del joc i fer-lo servir per facilitar la cosa. No frustra pel fet que sempre se t’acudeixen possibilitats per superar l’obstacle. I és gratificant veure com la combinació de reflexes, habilitat i capacitat de pensar donen el resultat esperat.

Duració: 9
El joc és llarg, 8 mons amb moltes fases a cada un, cada món com és habitual està ambientat en l’univers de Mario: camp, desert, món de neu, món de lava, però s’hi sumen propostes interessants com un món els núvols (d’un nivell visual molt guapo). Amés, per si no fos poc hi ha una gran quantitat de fases ocultes que allarguen la duració del joc bastant (primer trobar-la, i desp´res completar-la), aconseguir els ítems de cada nivell, que en aquest joc s’han limitat a 3 monedes, que obtenint-les totes podrem accedir a l’últim món secret.

Per si no fos prouta duració s’ha inclòs un multiplayer genial, que allarga la durada del joc de forma considerable i canvia molt la experiència jugable, fent-la més divertida… i difícil!

Total: 8.75
Potser no sembla molt bona nota, però realment ho és, estem tan acostumats a 9 i 10 (comprats cof cof) que és fàcil pensar que quasi un 9 és poca nota per un mario, però la veritat és que no és així. És un joc extraordinari, té els seus defectes i les seves virtuts, i precisament per això té aquesta notassa! El mode d’un sol jugador és una troballa impressionant, i a títol personal, m’ha viciat molt més que no pas el super mario galaxy. I mira, no per ser millor, sinó per diferent, la seva jugabilitat directa i sense manies, que tant triofava a les generacions de 8 i 16 bits, que ara s’ha perdut segueix sent divertida. I això és el que importa d’un joc, que diverteixi, no ha de tenir-te durant hores fen-te mirar escenes de video ni tant sols regalar-t’ho tot per tal que no resulti frustrant. Un joc ha de ser directe i ben pensat per enganxar i fer-ho passar bé. És veritat que ara busquem coses més profundes i complexes en un videojoc, ningú (ni jo) fa un lleig a una experiència èpica i cinematogràfica plena de moments emocionants i colpidors. Però de la mateixa manera que alguns jocs han passat a ser més aviat una peli interactiva, encara hi ha, per sort, jocs com el New Super Mario Bros Wii que ofereix el que oferien els jocs de fa anys, una proposta difícil, plena de reptes, amb una grandiosa rejugabilitat, i diversió.