Però comencem pel principi; El libro de Eli ens explica una història post apocalíptica amb un rerefons prou potent com perquè acabem reflexionant sobre temes més o menys actuals o vigents perpètuament, i com totes les pelis si aconsegueix fer-te pensar i donar voltes sobre un tema, la seva funció va més enllà de la sala de cine i és un mèrit força lloable acabar debatint amb els amics coses més enllà de si ens ha agradat o no, o si els afectes especials eren impressionants, o si la tia estava bona o no (que ho està!).

L’argument és potser una mica típic i ens situem en un món desolat, post-apocalítpic per culpa d’una passada guerra, on les persones viuen més com a animals que com a éssers civilitzats, en aquest aspecte em recorda una mica a Mad Max, però les similituds acaben aquí, un cop superat la primera impressió de món desolat i carreteres (i moteros heavies xungos i escandalosos) ens marxarà aquesta sensació (per sort, perquè Mad Max ja va tenir suficients seqüeles). I ens trobarem inmersos en un viatge on l’Eli (en Denzel) intenta completar un trajecte fins al sud, on malgrat que tothom creu que no hi queda ni res ni ningú, ell sap que si i hi ha d’anar. En el seu camí va creuant-se amb gent, que evidentment no són gaire hospitalària en aquesta cursa per la supervivència en que està sotmesa la humanitat, no tarda gaire la peli fins que el prota arriba a un petit reducte de civilització, però no tot és el que sembla i aquí és on ens toparem amb l’antagonista de la pel·lícula; en Gary Oldman que busca allò que l’Eli té, el famós llibre, que segons un té el poder per manipular i controlar a les masses, i segons l’altre per ajudar als humans a sortir endavant malgrat la penosa situació en que es troben…

Aquí comença el conflicte entre un home per aconseguir completar el seu camí contra un altre que vol aconseguir a tota costa aquest llibre.

La veritat és que explicat així no sembla gran cosa, però tots els aspectes estan molt cuidats, des de la forma de narrar la història, primer presentant la situació en que ens trobem, després donant un bri d’esperança al veure que hi ha encara petits reductes de civilització, i evidentment mostrar-nos que no són tal i que la esperança vindrà per un altre lloc. Els personatges també estan molt ben explicats, ja sigui a nivell narratiu com interpretatiu. I a nivell més visual ens trobem que els filtres d’il·luminació són constants, els decorats impressionants (amb un aire western molt interessant) i finalment una posta en escena amb angles de càmera molt dinàmica i sorprenent. Per tant com podem veure és una pel·lícula cuidada fins a l’últim detall.

Com he dit al principi és una pel·lícula que pretén fer pensar, així els que vagin a veure una peli d’acció en estat pur s’enduran un disgust perquè no és així, si que té cocs d’acció exagerada (és una pel·lícula americana en el fons) però no aporten res més que un moment dinàmic, i segurament sense aquestes escenes no es perdria res.

Em sap greu fer una minicrítica tan petita, però és d’aquestes pel·lícules que si s’expliquen massa perden la gràcia. És una bona peli, no agradarà a tothom, però no treu que sigui molt recomanable… tot i així se n’hauria pogut treure més suc en varies situacions que dona la impressió que es queden a mig gas (es podria haver incidit més en la vida dia a dia de la gent que sobreviu per entendre el món on estem per exemple) i altres situacions no estan tan ben resoltes com perquè l’espectador entengui en molts casos què ha passat, i no es tracta d’un detall fet per capficar i fer pensar més a qui ho vegi, sinó, que et queda cara de incrèdul per si el que has vist ´se el que et penses o és que estaves encantat i despistat en aquell moment i t’has perdut alguna cosa…

No és mala peli… però hauria pogut donar molt més de si. La recomano en un 7/10

Avui eliminant la enèsima onada de bots al fòrum he decidit provar un MOD del phpBB3 que filtrés aquests bots per tal que no omplissin el fòrum de merda variada, mentre ho feia s’ha cascat el fòrum. No era una cosa especialment complicada d’arreglar tampoc, s’havia cascat el theme que hi havia, i intentant fent una xapusa per sortir del pas com canviar el tema defectuós per defecte per un altre m’he donat compte que aquest nou tema, no estava instal·lat (i llavors perquè surt en les 2 opcions disponibles pels temes per defecte?), de manera que després no podia ni entrar al menú d’administració. De manera que he tingut 2 opcions, o arreglar-ho tot i deixar-hi hores (a veure què cullons ha passat) perquè torni a funcionar, o simplement deixar-ho córrer. La primera opció ha estat la primera que m’ha passat pel cap, evidentment, però ho he deixat córrer.

Feia molt de temps que es veia a venir, era una mort anunciada. Ja feia mesos que no s’hi passa ni una ànima, i quasi l’únic que feia al fòrum era la pesada feina de esborrar bots i posts d’ells, no é sentit tenir un cadàver de fòrum arrossegant aquesta classe de problemes. La comunitat de mica en mica es va anar desfent, per uns motius o altres, ho entenc, i no m’enfado pas, només feia tristesa cada cop que entrava al fòrum i veia a les dates d’usuaris que no només no postejaven, sinó que feia anys que ja ni entraven a llegir.

Costa oblidar posts mítics com els de Velfarre, les tires del Sr.A, El posts de les cadenes en que es va liar una de bona i ben divertida amb paranoies de gran calibre. Què més? Els jocs den Beav, de’n Purashido. Les rajades contra en Kutaragi, les desenes de pàgines sobre les tres llums de la mort… De fet hi ha hagut molt bones frases i experiències molt divertides al llarg d’aquests anys.

I és que mira que ha durat el clan! El fòrum actual datava de feia 3 anys, de l’Octubre del 2006! Però abans ja hi havia hagut intents de comunitats als estius passats, començant al 2004 amb la primera web amb fòrum (tot gratuït i pre-fabricat): “ca’l viciat” que va tenir l’”honor” de ser la primera web de videojocs en català. Molts anys donant voltes al mateix tems i finalment m’he acabat quedant sol. He anat mantenint-ho tot, perquè la gent em donava ànims tan per messenger com per facebook,

Em sap greu acabar-ho així, no sé què passarà en el futur, potser tornarà el fòrum, potser iclancat es convertirà en alguna altra cosa… el que està clar és que no deixarà d’existir fàcilment, i almenys de moment el blog seguirà funcionant, i hi aniré escrivint de tant en tant, i quan acabi aquesta època que estic passant que no tinc temps de res ho tornaré a replantejar tot, El que està clar és que tal com van les coses el fòrum era d’una inutilitat bestial.

Suposo que a algú li sabrà greu, i algú se n’alegrarà, el que està clar és que no penso mantenir un fòrum amb promeses.

Mentrestant, una abraçada a tots els que han fet el fòrum d’iclancat gran (Ayame, Sr.A, Laura, Beav, Daijiro el suicida, Purashido, Landman, Kirakuna… i tots els altres que em deixo), espero que us aneu passant pel blog de tan en tant

PD: EL fòrum ha estat salvat. No s’ha perdut res.

La intenció d’aquest mini article és analitzar com està la situació ara mateix perquè Nintendo hagi decidit anunciar aquesta maquina nova i que possiblement la llenci a finals d’any. És per capritx o realment hi ha alguna raó especial per a fer-ho? Evidentment no és capritx, el món de les empreses és molt competitiu i tot està medit al mil·límetre, sent tot una resposta i un contra atac a un cert estímul.

Comencem pel principi. La NDS actual es ven de conya, dia rere dia és capaç de batre records de ventes, sorprenent inclús a la pròpia Nintendo que quan la va llançar no ho tenia gaire clar. Ha estat tot un fenomen de masses amb un catàleg difícil de igualar, molts gèneres, molts grans jocs, títols per a tots els públics, ha estat una màquina impressionant, i ho segueix sent. Llavors… perquè fer el canvi ara que és la reina absoluta i pot seguir tenint bons resultats durant força temps?

Mirem cap a una altra banda, la Wii. També ha estat una consola d’èxit, està arrasant! El seu concepte de joc molt arriscat ha tingut un èxit també força sorprenent, dic força perquè veient el precedent de la NDS la Wii anava una mica més sobre segura. Però aquí apareix el principal problema. La Wii aposta per un cocepte de joc, ignorant la potència gràfica, fent això aconsegueix 2 coses, la primera tenir jocs especials, atractius i molt divertits, la segona és que gràcies a la potència és imposible fer ports i conversions d’altres màquines, per tant s’ha assegurat un catàleg propi totalment diferent del que ofereixen les third parties a altres consoles.

Però la cosa s’ha torçat, la Wii ha regnat durant prop de 4 anys, però el temps passa factura i tan Sony com Microsoft que al principi se’n reien ara han preparat el seu sistema de captura de moviments. El de Sony precisament s’assembla molt (per no dir calcat) al concepte que proposa Nintendo… Si, això porta el típic catxondeig de sempre, que Sony només sap copiar, però com he dit abans tot correspon a una raó concreta i aquesta no és una copia per falta de talent si no una resposta contundent i dura contra la Wii.

Amb una copia descarada Sony s’assegura que hi hagi ports fàcils d’una màquina cap a l’altra, Nintendo perd el seu factor exclusivitat en thirds i amés així es suma una gran quantitat de jocs de Wii a un catàleg força atractiu, que si amés comptem que la PS3slim ara costa 300 euros (50 més que la Wii) suposa un cop dur per a Nintendo. I siguem sincers, les thirds si veuen la possibilitat de ports barats i amb marge de benefici s’hi tiren de ple!

Però la Wii no té encara ni 4 anys, si vol passar a la següent generació amb una bona base d’usuaris no els pot deixar abandonats traient una nova consola que solucioni els problemes que s’han creat al voltant d’aquesta, per tant toca aguantar la Wii fins que acabi el seu cicle vital. Veient el problema de perdre una font d’ingressos a mitjà termini, s’ha mirat a la NDS que ja ha tingut una vida llarga i molt productiva, i que amés és un fenomen a nivell mundial. La cosa està clara, una successora ara que ja té un nom i una força comercial és impossible que falli, amés la competència més cruel; Sony no està per preparar cap altra consola portàtil després d’un any en que s’ha invertit i llançat al mercat la PS3slim, la PSPGO (i el que això ha comportat) i el Move. Així que el mercat portàtil està obert a rebre una nova màquina que pugui tornar a vendre una bestialitat només per ser successora de la NDS. Però com que una NDS més potent no aporta res s’ha estat buscant una cosa que estant de moda no s’hagi pogut implementar a les consoles encara i que pugui tenir un atractiu comercial de nou, i ho han trobat! Pantalles que reprodueixin en 3 dimensions.

Un cop més Nintendo depèn del mercat portàtil on sempre ha estat reina absoluta… ja veurem com acaba la disputa, i no tardarem gaire a saber què passa. Només 2 mesos ens separen de l’E3…

Silent Hill: Shattered Memories ens proposa reviure de nou la primera aventura apareguda per primer cop a la PSX fa ja uns deu anys més o menys… Però no és ni un remake ni un port ni una versió vitaminada, de fet no s’aprofita res de res del joc original, només els protagonistes. Anda, direu, doncs si, el joc és especial en la seva concepció, i realment suposa una patada a l’estómac per a tots aquells que han jugat al joc original i s’esperen una aventura fidel. I no és així. La gràcia és que per qüestions argumentals el joc és diferent del que tots coneixien, i és que la trama es troba després del joc original i tot el que jugarem vindrà determinat pel records i les proves que anirem fent al llarg d’una visita al psiquiatre. Per tant tot el joc és un record variable que depèn de molts factors, i malgrat que cada partida serà diferent de l’anterior canviant situacions, escenaris i personatges, el cas és que l’argument sempre serà solid i sorprenent.

Així després d’aquesta petita introducció en que hem aclarit una mica com és l’aventura i com de diferent és del joc original podem passar a l’anàlisi en si mateix, puntuant i deixant clar el que ens interessa…

Gràfics: 9.5

Molt i molt sorprenents, quasi m’atreviria a dir que són del millor que hem vist a la Wii en molts aspectes, i que demostra que la Wii ben agafada per programadors amb ganes de fer coses bones pot donar molt de si.

Aquest apartat destaca sobretot pel detallisme a tots sentits, la quantitat de textures és impressionant, però encara ho és mésel nivell de detall que tenen. Ens podem acostar moltíssim que en cap moment les veurem pixelades o perdre qualitat. És sorprenent veure aquests escenaris plens de cartells, rajoles, brutícia, amb una nitidesa molt gran.
Però no només les textures tenen molta qualitat, els modelats són també molt detallats, els personatges tenen una gran quantitat de polígons que els doten d’una versemblança molt bona, i amés els hi hem de sumar la gran animació i expressivitat facial que constantment ens sorprendran amb cares i moviments diferents (en especial amb tot el que té a veure amb el psiquiatra, que encara em ratlla pensar si és bon home o un malparit de grans proporcions, però en tot cas molt fascinant i ben interpretat).
I pel final m’he deixat el més destacable, els efectes de llum. Mai hauria pensat que un joc pogués tenir tanta quantitat d’ombres movent-se de forma dinàmica així, i a sobre amb tant detall, si que e´s cert que moltes d’elles no tenen ni punt de comparació amb els efectes de llum de les consoles HD, però no per això aquestes són menys interessants, tot el contrari, són impressionants de veure un nivell semblant a la Wii on estem molt mal acostumats en quant a nivell gràfic. El punt de detall de les ombres és tal que qualsevol element en pantalla projectarà la seva ombra, cadires, tamborets, sofàs, cotxes, senyals… no acabaria mai, i és que el motor a la hora de representar-ho és impactant com ell sol. No només elements del decorat, sinó que fins i tot els flocs de neu que passin per davant la llanterna tindran la seva corresponent ombra.

Jugabilitat: 8

Jugablement el joc és sòlid, el control és perfecte i els puzzles es resolen sense cap dificultat per culpa del plantejament del joc. L’únic problema que hi ha és que està dividit en dues parts, la d’exploració i la d’acció. Mentre estem explorant no ens sortirà cap monstre, la nostra vida no corre perill, i ho sabem. Potser per això falla una mica coma joc de terror, que sabem que estem segurs fins que no comenci la fase d’acció on si que podem morir. Amés, la fase d’acció, ens limitarem a fugir per un escenari laberíntic mentre ens persegueixen unes dones decrèpites. Morirem varies vegades fins que ens aprenguem el camí i en podem sortir. I així és com es desenvolupa el joc, alternant una i altra forma de desenvolupament. Per sort això no sempre és dolent, a la secció d’exploració la genial ambientació ens fa estar en tensió i endur-nos algun ensurt mentre resolem puzzles. I la fase de fugir de les dones és emocionant i estressant. A mesura que el joc va avançant comencem a dubtar quan estem un una fase o altra, ja que es dilueixen força bé entre elles i ajuden a augmentar el dramatisme.

Música i So: 8

La música i els efectes de so estan tots en un gran nivell, les melodies tenen molt bona composició, i amés ajuden a submergir-nos més en aquest infern nevat que és Silent Hill, i a sentir-nos sols en aquests carrers solitaris. Els efectes de so estan molt ben aconseguits, tenen molta varietat i qualsevol cosa té el seu corresponent efecte. Només em molesta que al haver un sol tipus d’enemic, sempre sentim el mateix crit…
Les veus i interpretacions dels personatges són excel·lents, aconsegueixen un nivell molt considerable i crec que difícil de superar, és una cosa que m’ha deixat molt sorprès d’aquest apartat.

Duració: 8

El joc per ser del gènere de terror té una bona duració, al voltant de les 9 o 10 hores a la primera partida, cosa que no està gens malament. La gràcia de tot això és que la segona partida no serà igual, depenent de les decisions que prenguem al llarg de la partida (basat en moltíssimes variables) i les respostes del test i altres proves del psiquiatra una segona partida pot canviar molt respecte l’anterior, i també li podem sumar varis finals diferents, ens dona que per veure’l tot haurem de jugar-hi un parell o tres de cops que encara tindrem sorpreses inesperades. Per tant és un joc que per tenir-lo completat l’haurem de rejugar per força, però gràcies al sistema aquest, no es fa pesat fer-ho, sinó que motiva molt i fa venir ganes de provar noves possibilitats en una altra partida.

Veredicte: 8.5 (arrodoneixo)

Silent Hill és un dels grans jocs d’aquest any per a la Wii, de fet considero que és un dels must have de la consola, i un d’aquests jocs que si hagués sortit en qualsevol altra màquina no hauria desentonat ni per qualitat gràfica ni per temàtica. És un joc dur, que tracta temes complicats, amb un argument molt cuidat i sorprenent a cada moment. Un joc que enganxa, que es fa disfrutar i que t’ho fa passar bé, si, és divertit de jugar, la tensió que genera és potent, i explorar els desolats escenaris és una delícia, els puzzles són genials, molt ben pensats i aprofitant el WiiMote perfectament.

Gràficament és sorprenent, molt vistós, i en molts aspectes és impressionant, és un títol com pocs, molt especial, tan que ni els seguidors de Silent Hill els acabarà d’agradar, segurament se l’ha criticat molt per això i per aquest mateix motiu m’ha encantat tant. Però si el valorem com a joc i prou és una gran obra. I sincerament, com a Silent Hill també, no gaires jocs són capaços de reinventar-se de forma tan esplèndida i donar un aire fresc a una saga ja consagrada. Només per això s’hauria de valorar el doble més que criticar i renegar.

Si teniu la oportunitat no dubteu en comprar-lo, que amés té un preu de sortida molt temptador (39 euros) i oferirà una experiència jugable molt especial

Però abans que res comentem d’on ha sortit aquest gadget, perquè darrera seu té història, i aquesta història és el que la fet ser tal i com la coneixem avui en dia amb aquest plantejament obert que és el que la fa tan diferent i especial. Al 2001 Gamepark, una empresa de consoles-gadgets coreana va treure la GP32 com a la seva proposta interessant al mercat de les videconsoles portàtils, que en aquell moment regnava la GBA. La Gp32 era una màquina de gran qualitat, amb un processador de 133 Mhz i una pantalla de 3′5” que la feien la màquina més atractiva del moment si la comprem amb la poca potència i com son de petites les pantalles de les consoles en aquell moment… La intenció inicial de Gamepark era vendre els seus jocs comercials amés de presentar la consola com la màquina que pot reproduir videos i música (en aquell moment no n’hi havia cap, era la pionera).

Però va passar una cosa que ningú esperava, i és que per error de Gamepark es va escapar la forma de carregar codis no firmats, és a dir que la consola havia estat reventada però per ells mateixos, i això els va desesperar, perquè perdrien la oportunitat de venre jocs per a la pròpia màquina,… però va pasar una altra cosa encara més sorprenent, i és que la scene es va enamorar del trasto, i les ventes es van disparar, no a corea que seguia venent amb normalitat, sinó a fora on estava arrasant a base d’importacions. Gamepark en veure això, no va tardar gaire en treure un nou firmware que no demanava u crack per funcionar, sinó que es podia accedir al contingut sense firmar de la tarjeta de memòria (una SMC que ni aquella època eren comunes ja…) directament. Això encara va potenciar més encara la seva popularitat.

L’èxit de la consola va fer que al 2002 sortís una remodelació, la GP32 FLU amb llum frontal (com les GBA sp per entendren’s) i més tard aprofitant la sortida a Europa, sortís una nova versió amb llum posterior, que s’anomenaria BLU (que tots els garrulos interpretaven com a Blue i es queixaven perquè no era blava… trist però cert).

Però al 2004 ja es començava a veure un gran problema i problemes lògics. El gran problema era trobar tarjetes SMC, que portaven anys en que havien perdut la guerra dels formats, i si ja era difícil trobar-ne una pel 2002 imagineu al 2004 i 2005. Amés era obsoleta en quant a capacitat i velocitat de transferència, i quan al 2004 ja hi havia SDs de 1 giga a bon preu, les SMC només permetien 128 megues… Amés l’altra problema era clar, no es podia emular bé amb el processador actual, i aviat la emulació es va estancar a la megadrive, la SNES també estava emulada, però la falta de botons i potència feia que jugar fós bastant decepcionant. Això si, la gran quantitat de ports, de jocs que s’hi vanf er va ser bestial, Doom, SCUMM (dia del tentacle, monkey island…), rise of the triad, rick dangerous… entre molts altres.

Aquestes limitacions van fer que Gamepark pensés ja en la segona GP, peòr alguna cosa no anava bé. Mentre que alguns volien seguir per la mateixa trajectòria que havia dt la GP32, altres volien fer-ho diferent, seguir enfocant-se als emuladors però oferint un hardware bestial, pantalla super bèstia, gran resolució, i evidentment, jocs comercials.. del producte d’aquesta discusió Gamepark es va dividir, i vam tenir Gamepark i Gamepark Holdings. Gamepark estava fent la seva bèstia parda, la XGP mentre que GPHoldings va optar per una trjectòria més austera i va treballar en la GP2X. Evidentment la XHP es va allargar molt, tant que Gamepark sen va anar a fer punyetes desapareixent del mapa, menre que Holdings amb la seva GP2X, va encertar.

Però no tot és tan maco i la GP2X al sortir amb tantes presses tenia un parell de puns que no quadraven i complicaven força la feina de fer ports de jocs i emuladors. EL més sonat era que enlloc de tenir un processador i una gràfica, tenia 2 processadors sent un d’ells dedicat a feines secundàries al processador principal, com emular la gràfica. Però mai es va arribar a fer, no recordo si és perquè Gamepark no va alliverar la forma de fer-ho o per els complicacions que això suposava. Així va acabar quedant una màquina que sent molt més potent que l’anterior, el resultat que podia oferir la scene era només d’una GP32 una mica més potent.. Que tot i així va donar bons avanços en la emulació de varies màquines com la NEO-GEO (tant la versió CD com la de cartuigs), la SNES aviat va arribar a ser molt propera a la perfecció, van aparèixer ports pràcticament perfectes del quake i quake2 també, ampliant el catàleg d’aplicacions més enllà del que podia fer la GP32 anterior, tot gràcies a la millora de potència i més RAM.

Posteriorment hi va haver 2 renovacions més, la MK-2 que millorava problemes de la primera tirada, que en el fons és la mateixa màquina. I la F-200 que va ser la última en sortir, que a la GP2X de sempre se li canvia el joystick per una creueta i se li suma una pantalla tàctil. Aquesta pantalla tàctil va donar especialment bons resultats en intèrprets d’aventures gràfiques com l’SCUMM (day of the tentacle, monkey island…). Com podem veure per ser un PMP coreà, darrera té un esforç bestial per part dels seus creadors…

Comencem a parlar de la Wiz…

I amb aquest ritme, d’alegries i ensurts arribem al maig del 2009 quan Gamepark Holdings va anuncia la successora de la GP2X, amb un nom “original”: GP2XWiz que aporta novetats interessants respecte l’anterior GP2X.

Aquestes novetats són principalment correccions de les coses més criticables d el’anterior (amés de la habitual actualització de la potència i components). EL primer que crida l’atenció de la nova màquina és la seva mida. És força més petita i plana que la seva predecessora, això és perquè aquest cop no fa servir piles (que ja tocava!) i es decanta per la bateria de liti com quasi tots els trastos d’avui en dia. Aquesta bateria fets servir de forma normal (sense overclock ni coses així) dura al voltant de 10 hores, cosa que no està gens malament. L’altre motiu de que sigui tan menuda és la panalla. Ha abandonat les macropantalles de 4” de la GP32 i la 2X, per fer-ne servir una de 3” de la mateixa mida que la NDS (perquè ho entengueu). Això si… aquesta reducció de mida que pot semblar un pas enrere ve acompanyada d’una grata sorpresa: pantalla OLED. Aquestes pantalles tenen uns colors i una lluminositat bestials, amés de consumir de forma molt raonable (i sens dubte seran el futur). Per tant tenim una pantalla de grandíssima resolució amb uns colors sorprenentment brillants i preciosos que et deixen una estona embadalit la primera vegada que els veus. Jugar a jocs antics amb aquesta pantalla te’ls fa veure millor i tot…

El OS segueix sent de Linux, cosa que permetrà portar fàcilment emuladors, jocs, ports… que ja havien estat prèviament fets per la predecessora i aprofitar-se de les millors de rendiment i potència, i si el programador té ganes de millorar i fer més compatibilitats impossibles amb l’anterior, ara pot.

Hi ha més novetats a nivell de hardware. EL processador ARM9 aquest cop arriva nativament als 533Mhz, i es pot pujar fins a més de 700 Mhz (quina millora respecte els 133 de la GP32, la última que vaig tenir!). Amés, aquest cop no hi ha segon processador programable, sinó que finalment ha estat substituït per acceleració gràfica 3D de veritat (i no simulada com l’anterior), la NAND (la memòria flash que fa de disc dur) ha augmentat de 512 megues a 1giga, i la RAM ara és de 64 megues.

Però bé… EL tema de hardware en una màquina així no importa gaire, o quasi gens, ja que com que no hi ha jocs comercials (o no gaires) és difícil que se’n pugui treure el màxim partit, i és una pena sent molt més potent que una PSP (es podrien fer coses bestials), i tot depèn de la scene que és qui s’ho ha de muntar per fer cosetes… De moment la màquina és molt jove, i més aviat el que s’ha vist han estat actualitzacions d’emuladors que venen de la GP2x anterior, però que amb la nova potència s’han vist millorats.

Emuladors i ports (el que ens interessa)

Amb tant poc temps la GP2XWix ha aconseguit un bon assortit d’emuladors, i ports, normal ja que venen de la prèvia màquina de Gamepark, però el seu bon funcionament m’ha sorprès molt, i en alguns casos arriba a la perfecció. En comentaré uns quants, els que he pogut anar provant durant aquest temps:

Emuladors:

SNES (pocketSNES)
Li he fotut bastanta canya en aquest emulador, la SNES va ser una màquina molt especial per mi en una bona època que no tornarà. I veure els jocs que tan em van agradar tan ben emulats em fa tornar nostàlgicament a la infància. L’emulador funciona al 100% en la majoria de jocs (quina diferència amb els emus d ela GP32 o la NDS). Aquest va bé en tots els sentits, les capes rarament surten desordenades, sinó que directament ja et dona la millor configuració. Molts jocs funcionen a frameskip 0 i és genial jugar amb tant bones característiques. Amés, s’ha emulat el sip FX (de l’starfox, stunt race…) i el C4 del Megaman X2 i X3. Això si, no tots els jocs funcionen a la perfecció, la SNES era una màquina senzilla a nivell de hardware i és fàcil d’emular, però la gran quantitat de xips especials de cada cartuig ja és una altra cosa… i jugar al yoshi’s island amb el xip FX2 és impossible… Altres jocs com el dragon ball Z hyper dimension son jugables, però a frameskips molt alts i pujant la freqüència del processador…

Apart d’això és un emulador impressionant.

NEO-GEO (gngeo)
Un altre emulador que està al 100% Resula impactant veure moure’s amb tanta fluïdesa jocs com Metal Slug, Last Bñade i KOF2001 en una màquina tan petita, i am´se fer-ho sense cap dificultat! És sorprenent, no hi ha cap queixa en aquest emulador, tots els fans de la lluita 2D estaran més que contents!

NES (nesemu)
Un altre que va a la perfecció! Poca cosa més s’ha de dir, mai hi ha hagut molta dificultat en emular la NES, i aquí va de conya… però encara no he aconseguit posar-la a pantalla completa…

Megadrive (PicoDrive)
La megadrive també és una màquina més que perfectament emulada. Els fans de Sea (que encara en queden) estaran la amr de contents amba questa bestialitat d’emulador, que ens deixarà córrer sense cap problema qualsevol joc d ela Megadrive-genesis. Tot i que és un dels emuladors que a la GP32 ja anava perfecte, gràcies a la gran diferència de potència ara va sobrat… i millor que sigui així!

GBA
La GBA és una màquina que està resultant complicada d’emular, però que de moment surten resultats bastant bons, hi ha moltes incompatibilitats, però en general va per molt bon cami i alguns jocs son perfectament jugables.

Ports:

Duke Nukem
Duke Nukem no tornarà com ens va prometre… però sempre tindrem el joc original, i potser el millor que hi pot haver d’aquest personatge. El port és perfecte, es mou fluid i no hi ha cap objecció sobre la diversió que ens proposa… potser només es pot criticar una mica que s’ha de configurar els botons, perquè els que venen per defecte són impossibles… Peòr remenant els menús i anar provant els botons que més ens convenen podrem jugar sense cap problema i quasi al 100% aquest antic joc ple de carisma, diversió, babes i aliens que estan al WC…

Open Bor
Un engine estil MUGEN però fet per ser base de beat em ups d’anar per carrers apallissant gent malvada. En aquest cas és perfecte, va ràpid i fluid, però hi ha un parell d’errors que el deixen una mica enrara fins i tot d ela versió GP32, i és un bug que complica el control fent que el personatge es quedi quiet, i una pantalla de selecció de paks que té colors molt fotuts… Per la resta, molt bo!

PrBoom
Port del DOOM (doom1, doom2…), que amés permet fer servir els diferents mods que hi ha (goldeneye, el de cowboys, final fantasy, doom64…). Però només els podrem fer servir si els renombrem amb el nom de Doom2 o 1. Es troba a faltar un selector de mods, com si que hi era a la GP32. Un altre punt negatiu és que la música tampoc està activada, i no sé com fer-ho… em sembla que la versió del PrBoom encara és molt nova i encara noe stà suportada. Però és un detall menor, jugablement és perfecte i gràficament també, pel que he vist hi ha certa alteració dels píxels perquè no siguin molt terribles.

SCUMMVM
Quasi tothom coneix l’SCUMM, o si no, almenys si els jocs que el feien servir, Day of the tentacle, Secret of monkey island, Maniac Mansion… Fins i tot soporta jocs com Simon the sorcerer 1 i 2, Sam & Max que feien servir motors una mica diferents…
La emulació és simplement perfecta, he provat jocs originals (que tinc en CD des de fa segles) amb música i tot, posant els seus arxius a la SD i els troba i soporta perfectament. Música, veus, gràfics, animacions… tot està com ha de ser. I si això li sumem el control tàctil de la GP2XWiz veurem que és desprèn una fidelitat sorprenent al que era jugar els jocs amb l’ordinador de la època…

Jocs propis

Her Knights
No hi ha res més a nivell professional a la GP2XWiz, tot i que vindran moltes més coses més aviat. Aquest joc tampoc és que sigui de la Wiz, si no que és un dels pocs jocs comercials que es va vendre aquí de la GP32 original. És un molt bon beat em up, ple de reptes i sorpreses que té una dificultat bastant exagerada…

Tot i que n’he dit uns quants, encara hi ha molts més que no he dit, en emuladors en tenim de la Master Sistem, de la GameBoy, de l’Amstrad, de la PSX! (que encara no he provat), de MAME, de CPS2… És a dir, en uant a emuladors tenim molta varietat. Després en ports tenim també moltes coses interessants, com ports del Quake, Quake2, Rise of the triad, Rick Dangerous, DOS, Hexen (i Heretic), Wolfesten… i en jocs la cos pinta millor, però no espereu feines de grans empreses, sinó jocs senzills (i no tant senzills) fets per gent amateur que resulten molt interessants…

Per acabar…

La última màquina que vaig provar de Gamepark era la GP32, no vaig arribar a tenir la 2X. I segurament l’impacte de saltar-me una generació ha estat més fort del que hauria de ser. Però sigui com sigui, veure màquines emulades perfectament i tenir les mateixes sensacions a la hora de jugar que amb les màquines originals és impagable. No només emuladors, com he dit també hi ha ports, intèrprets… i moltes aplicacions curioses que funcionen a la perfecció. El fet de tenir bateria és un encert que hauria hagut d’estar a la anterior GP, però que tot i no ser així, es nota que és un punt necessari en qualsevol consola portàtil.

La varietat de coses per provar requereixen una mica d’habilitat. A la gent que ja li costa posar el cartuig i encendre la màquina 8que n’hi ha) li resultarà impossible aquesta consola, crear directoris, buscar arxius… Però pels que sabem apreciar aquestes dificultats que ens donen una experiència més satisfactòria a la hora de jugar realment ho gaudim. Trastejar i provar… quasi és part també de la experiència de joc que ofereix la maquineta. És un trasto molt recomanable, que sense ser gaire car, ens ofereix diversió i potència a nivells estratosfèrics.

Ocarina of time es caracteritza per dues coses musicalment: una, la gran banda sonora que té, tota plena de temes èpics i magistrals, i la segona, que el format cartuig no permetés anar més enllà i la música es limités a midis, de gran qualitat això si.

Aquest grup anomenat Z.R.E.O, ha recreat amb molta fidelitat, qualitat i amb molt bon gust toooootes les melodies que conformaven aquest joc, donant com a resultat un àlbum que no hauria de faltar a cap biblioteca musical de cap viciat que valori les coses bones… l’àlbum té recreacions brutals com serien la de l’opening del joc on es veu en Link cavalcant amb l’Epona, si ja posava els pèls de punta la música original, ara millorada serà per què us caigui la llagrimeta… Altres melodies a destacar són; Kokiri forest, Hyrule Field main theme (potser una de les millors músiques mai fetes per un videojoc, ara encara brilla més), la Melodia de la Zelda (Zelda’s theme), kakariko Village (quantes hores hem passat sentint-la al mateix kakariko o pescant peixos…), Lost woods, que amb flauta real guanya molt, Zora’s Domain (sorprenent aquesta), i moltes més que us deixaran embadalits escoltant l’àlbum sencer i recordant amb nostàlgia tots aquells moments viscuts amb el que és considerat el millor joc d ela història. Això si, no m’oblido del meravellós ending que ningú es pot perdre…

Us deixo els enllaços de la pàgina web, on podreu veure molts més treballs d’aquesta gent sobre Zelda i també la direcció on podreu descarregar-vos gratuïtament l’àlbum de l’Ocarina of Time. Espero que us agradi tant com a mi!

per anar a la web cliqueu aquí
Per a descarregar l’àlbum entreu aquí

Aquesta pel•lícula està basada en el llibre “L’Elegància de l’Eriçó. No m’he llegit el llibre per tan no puc opinar de com és, tampoc no sé si s’han saltat molts trossos a la peli respecte el llibre però com tot, m’imagino que en el llibre es pot reflectir més com és tot plegat.

“El Erizo” és la història d’un retrobament inesperat entre alguns dels habitants d’un immoble molt luxós d’un barri de Paris: Paloma Josse, una nena d’onze anys molt intel•ligent i amb un pla secret; Renné Michel, la portera discreta i solitària que malgrat la seva apariéncia inculta, en realitat és una persona molt intel.ligent i molt cultivada; i l’enigmátic senyor Kakuro Ozu, un japonès molt ric que acaba de traslladar-se a la vivenda.

La peli està considerada com un drama però té uns tocs humorístics força bons que et fan passar molt bones estones. Personalment se’m va passar el temps volant i no et dones compte que ja s’ha acabat la peli.

Al final és una mica especial pq al principi penses que acabarà d’una manera i desprès resulta que té un final totalment inesperat i una mica tràgic però que alhora et fa pensar durant una bona estona.
Quan surten les lletres del final, la gent encara es va quedar asseguda a les butaques del cine una mica entristits.

Els personatges actuaven força bé i a cadascú se’l veu perfectament de la manera que és fins que arriba un moment en que realment els hi veus la seva cara oculta.
El japonès viu en un pis molt luxós i molt modern amb algunes “pijades” japoneses que aquí a Europa no s’han introduït o són molt noves. A la vegada també intenta mostrar una mica la cultura del seu país, molt interessant.
La Paloma viu amb els seus pares i la seva germana que aquests passen molt d’ella i no els hi importa el que la seva digui i com que no poden assumir que la seva filla és superdotada, sovint s’enfaden amb ella.
La seva mare només pensa en psicoanalistes i plantes i el seu pare és un ministre i sempre està molt abocat a la seva feina de polític. Finalment la seva germana només pensa en pintar-se les ungles, pensar en el seu nòvio i ser bastant pija.
I finalment la portera, viu sola amb l’única companyia del seu gat León. Aquesta dona porta tota la vida llegint llibres de Leon Tolstoi (d’aquí el nom ve el nom del seu gat) que li agrada molt i serà a partir d’aquí que anat aprenent moltes coses de la societat i d’aquí ve la seva gran intel•ligència.

Com ja he dit anteriorment, em van dir familiars meus que la van anar a veure, que a mi personalment no m’agradaria, però malgrat tot jo tenia una cerca curiositat per veure com seria ja que segur que el llibre no me’l llegiré.
Em vaig quedar amb molt bon gust a la boca i realment em va agradar molt més del que m’esperava.

Com a nota li posaré un 9 i la recomano el 100%.

I fins aquí la meva crítica. Ja sé que potser no estarà tan ben feta com les que fa en xiuaca però espero que us agradi.^^

Fins ben aviat!;)

The Legend of Zelda sempre ha estat una Saga amb molt de pes. Potser tant que cada nova aventura és durament observada, i cada nova innovació que s’aporta és mirada per totes bandes, inspeccionada, criticada, mastegada i comentada fins a l’avorriment. I és que quan una saga es fa tan i tant gran hi ha tants detractors com admiradors, i se n’espera tant d’ella que fins i tot els admiradors a vegades se’n senten decebuts fins i tot abans de jugar-hi.

No entraré en precedents, sinó que m’adentraré a parlar del que ha fet aquest títol tan criticat. El primer de tot, que sigui portàtil. Hi ha com una concepció errònia de que un Zelda portàtil és una espècie d’spin off. No és el cas, aquest Zelda al igual que el Phanton Hourglass és una seqüela directe del Wind Waker. Aquest però, 100 anys després, deixant-nos clar que finalment hi va haver sort en la cerca d’un nou lloc per establir Hyrule… això si, aquest lloc no era verge sinó que ja hi havia cultura, mites i un nou món ple de sorpreses que està resultant molt més fresc que no pas reincidir un cop en les històries de sempre que ja estaven més que tancades, confonent més encara als seguidors de la saga. Per tant, com podeu veure, argumentalment és un títol de pes, potser més encara que el Zelda:PH, i que aporta noves històries i matisos a la llegenda, mostrant-nos aquest nou reialme.

L’altra part pel que ha estat durament criticat és per ser una seqüela del Phantom Hourglass. No és estrany, era un joc magnífic, però com tots té els seus defectes, de fet Phantom Hourglass només en tenia un de sol, i era la masmorra central que acabava resultant pesada i tediosa… Tot i així la idea era molt bona; simplificava les altres masmorres per fer-les més ràpides i donàmiques, i amb tot alò obtingut en aquestes masmorres poder avançar més en aquesta central. La llàstima era el plantejament d’aquesta masmorra, que tenia un temps límit per a completar-la (ampliable, això si) però que s’havia de repetir tota cada vegada. En aquest cas, m’alegra comentar que s’ha arreglat el problema de la masmorra central, ja no és una gran masmorra, llarga i pesada amb temps limitat, sinó que està conformada per pisos amb enigmes diferents a cada un, un cop superat el primer pis, quan hi haguem de tornar, no caldrà que refem tot el primer, sinó que podrem seguir pujant fins al segon per entrar-hi directament. És com fer una amsmorra nova cada cop que entrem a la masmorra central ja que no cal que refem res que ja ens haguem passat. Per sort, tampoc hi ha temps limitat, podem anar amb calma.

Després d’haver vist que els 2 “errors” que provenien del jo anterior han estat solucionats amb èxit ens podem plantejar l’altre tema pel qual ha estat tan criticat; el tren. Un zelda amb tren?! OMG! Tranquils, a mi també em xocava, però no us preocupeu, argumentalment està molt ben explicat, i ofereix molta més diversió que no pas ser un observador d’un camí prefixat. Els trajectes no es fan aborrits, sinó que acaven sent una de les parts més disfrutables del joc, amb moltes coses a fer i tenir amb compte i la emoció de començar un viatge que ens durà a algun lloc fascinant. Està molt més ben solucionat que el tema de la barca del PH, que que abans en parlavem…

I entrant al joc en si, poc dolent tenim a dir. El control és el mateix que el PH, només amb l’stylus de la NDS, i al igual que ell, molt ben portat i genialment aplicat, es poden fer una multitud d’accions passant només l’stylus amunt i avall de la pantalla, sense que això simplifiqui o compliqui la jugabilitat. La música, com tot Zelda és un punt important, aquest no és menys, i té composicions molt bones, ja es nota en la magnífica presentació del joc i un remix d’aquesta ens acopanyarà al llarg dels trajectes en tren. No oblidarem la resta de la BSO que és igualment molt bona, amb composicions noves i un petit percentatge de composicions nostàlgiques per acompanyar certs moments que recorden a altres zeldas (només en clau d’homenatge als fans). L’argument és bo, té personatges molt interessants, que pel que sembla argumentalment donaran bastant de si. El nou rol de la princesa no només és molt interessant, sinó que la seva personalitat és molt divertida i adecuada, ens sorprendrà veure la iniciativa que té la jove monarca i com això xoca amb el fet que encara és una nena, que a més ha estat encara més reforçada com a disseny “cute”, plena d’expressions facials que l’aparten de la xuleria de la Tetra o altres Zeldas que eren més aviat pàmfiles.

Jugablement és bo, músicalment també, argumentalment sembla que promet molt i està ben portat (encara no me l’he passat), què més és un Zelda? Diversió i exploració, i això ho compleix de sobres , el tren ofereix molta diversió, hi ha moltes coses a fer mentre fem trajectes, i amés tindrem moltes parades on explorar escenaris amb puzles molt ben pensats. No ens trobarem mai llocs buits o que no tinguem res a fer-hi, sinó que tot està fet i pensat per una raó, i per si no fos prou també tenim la clàssica quest de buscar una col·lecció de coses repartida per tot el mapa.

Si parlem de masmorres ens trobarem que totes tenen puzzles originals. Tenen generalment una dificultat baixa, però en canvi la quantitat és molt me´s elevada que altres zeldas degut a que estarem quasi sempre alternant entre masmorres de món i la principal, així que la quantitat d’enigmes i la seva freqüència és constant. Això si, com tot Zelda, passarem els nostres moments encallats, sobretot a la hora d’entendre el significat d’alguna frase críptica per avançar o per a desxifrar el jeroglífic de torn en una masmorra (i per tant la clau per superar-la). És un zelda amb totes les d ela llei i sens dubte agradarà als fans i fins i tot a aquells fans que no els va agradar Phantom Hourglass…

Pròximament l’anàlisi completa, seguiu per aquí en els pròxims dies!

Ara torno a estar per aquí i tinc coses noves a implementar al clan i articles a mitjes (de fet eld e Snoboard Riot el tenia des d’abans de nadal… a sobre si almenys hagués estat bon joc… arg)